El primer postulat, que Keynes accepta,[8] es basa en la hipòtesi que el sou d'un treballador és igual al producte de més que s'obté gràcies a la feina de l'últim assalariat empleat o, per ser més precisos, al valor del producte que s'hauria perdut eliminant una unitat d'ocupació. El segon, en el qual l'economista de Cambridge centra la seva crítica, vol dir que els treballadors accepten un salari real que, segons ells, és suficient per mobilitzar la quantitat d'ocupació oferta. Com a conseqüència d'aquests dos postulats, segons els economistes clàssics (en el sentit keynesià de l'expressió) no hi pot haver desocupació involuntària, sinó només voluntària i deguda a l'atur friccional. (Viquipèdia)

La denominada desocupació o atur friccional sorgeix per la mateixa rotació normal que es produeix en els mercats de treball, per les entrades i eixides que es produeixen dels treballadors en la força laboral. (Fonaments d'economia política: una intr)

Tot i que l’objectiu de la majoria de governs i els compromisos polítics dels partits és la plena ocupació, mai s’aconsegueix. Existeix l’atur friccional que acull els individus que estan canviant d’ocupació i que durant un temps es compten com a aturats. L’atur estructural l’incrementen els treballadors que perden la feina per la modernització i l'automatització de la producció o perquè la seva tasca desapareix. Avui és difícil veure escrivans en els mercats públics, escrivint una carta que un analfabet li dicta. (La Comarca d'Olot)