Imagine dining in a European capital where you do not know the local language. The waiter speaks little English, but by hook or by crook you manage to order something on the menu that you recognise, eat and pay for. Now picture instead that, after a hike goes wrong, you emerge, starving, in an Amazonian village. The people there have no idea what to make of you. You mime chewing sounds, which they mistake for your primitive tongue. When you raise your hands to signify surrender, they think you are launching an attack.
Communicating without a shared context is hard. For example, radioactive sites must be left undisturbed for tens of thousands of years; yet, given that the English of just 1,000 years ago is now unintelligible to most of its modern speakers, agencies have struggled to create warnings to accompany nuclear waste. Committees responsible for doing so have come up with everything from towering concrete spikes, to Edvard Munch’s “The Scream”, to plants genetically modified to turn an alarming blue. None is guaranteed to be future-proof.
Some of the same people who worked on these waste-site messages have also been part of an even bigger challenge: communicating with extraterrestrial life. This is the subject of “Extraterrestrial Languages”, a new book by Daniel Oberhaus, a journalist at Wired.
Nothing is known about how extraterrestrials might take in information. A pair of plaques sent in the early 1970s with Pioneer 10 and 11, two spacecraft, show nude human beings and a rough map to find Earth—rudimentary stuff, but even that assumes aliens can see. Since such craft have no more than an infinitesimal chance of being found, radio broadcasts from Earth, travelling at the speed of light, are more likely to make contact. But just as a terrestrial radio must be tuned to the right frequency, so must the interstellar kind. How would aliens happen upon the correct one? The Pioneer plaque gives a hint in the form of a basic diagram of a hydrogen atom, the magnetic polarity of which flips at regular intervals, with a frequency of 1,420MHz. Since hydrogen is the most abundant element in the universe, the hope is that this sketch might act as a sort of telephone number. | Et trobes sopant a la capital d’un país europeu on no entens l'idioma local. El cambrer amb prou feina parla anglès, però amb una mica d'esforç acabeu entenent-vos i demanes alguna cosa que has pogut reconèixer a la carta. En acabar, pagues i te'n vas. Ara, prova d'imaginar que, estant d'excursió, d’alguna manera acabes a un poblat de l'Amazones, mort de gana. La gent d'allà no sap ben bé com fer-s’ho per comunicar-se amb tu, i tu t’apropes la mà a la boca i fas gestos de mastegar, que ells suposen que és la teva manera primitiva de comunicar-te. Quan aixeques les mans en senyal de rendició, ells es pensen que els vols atacar. Comunicar-se sense un context compartit és complicat. Per exemple, les àrees que pateixen radioactivitat s'han d’abandonar durant milers d'anys i, donat que l'idioma anglès de fa mil anys ja seria incomprensible per a la majoria de parlants d'avui dia, les agències han hagut de passar-les de tots colors per trobar la manera de fer senyals d'advertència comprensibles per col·locar-les a prop de zones residus nuclears. Els comitès responsables han dut a terme un munt d’invents, des de fer torres d'espines de ciment fins a utilitzar «El crit» d'Edvard Munch, passant per plantes modificades genèticament per ser d'un color blau que cridi l’atenció. Cap d'aquest invents és segur que s'entengui en el futur. Alguns dels que van treballar en aquestes senyals per zones de residus nuclears també s'han hagut d'afrontar a un repte encara més gran: comunicar-se amb extraterrestres. D'això parla «Extraterrestrial Languages», un llibre de Daniel Oberhaus, periodista de la revista Wired. No sabem com fan els extraterrestres per processar la informació. Les naus Pioneer 10 i Pioneer 11 van enviar un parell de plaques a principis dels setanta on apareixen dos éssers humans nus i un esbós del mapa terrestre (coses molt rudimentàries, però fins i tot això dona per suposat que els extraterrestres tenen la capacitat de veure-hi). És gairebé impossible que algú pugui trobar mai aquestes plaques, però hi ha emissores de ràdio que emeten des de la Terra a la velocitat de la llum, i aquestes sí tindrien més probabilitats de ser captades. Tanmateix, si una ràdio terrestre ha d'estar sintonitzada a una freqüència concreta per ser rebuda, una ràdio interestel·lar també hauria d'estar-ho. Com podríem fer-nos-ho perquè els extraterrestres sintonitzessin la banda correcta? Les plaques dels Pioneer donen una pista en forma de diagrama de l’àtom d'hidrogen, que reverteix la polaritat magnètica en intervals regulars amb una freqüència de 1 420 MHz. Com que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, s'espera que aquest esbós funcioni com si fos un número de telèfon. |